Muntanya Nevada de Jade

Muntanya Nevada de Jade
29/7/2009 18:34

Hola a tots,

avui he anar a veure la muntanya nevada de jade. Molt a prop de Lijiang. De fet és la muntanya que es veu des de l'Estanc del Drac Negre. Sempre que el dia estigui despejat, es clar.

i el mateix em va passar ahir amb la Muntanya Nevada del Drac de Jade. Com que plovia no he vist gran cosa.

ara pagar, si que he pagat.

10 yuans per arribar-hi amb autobús

80 yuans d'entrada + 80 en concepte d'ajuda a la regió

150 yuans per desplaçament intern + 20 d'assegurança

10 minuts de transport en autocar, 1h d'espera per agafar el telescadira i 12 minuts de telecadira.

30 de lloguer de l'abric

60 de l'ampolla d'oxigen

20 de postal de record

20 de foto de record

i segur k em deixo alguna cosa

total 310 yuans + 130 en la majoria dels casos + menjar + records

m'he quedat al·lucinant del muntatge que tenen per buidar-te la butxaca. Bueno, per buidar-los-hi als xinets, pk tots eren xinets.

Total per veure un tros de muntanya boirosa mentre esbufegues amb taquicàrdia a causa de la desadaptació al mal d'altura.

.

.

Ja sóc al Yunnan

01/08/2009 18:28

.

Total, que he deixat Lijiang, i m'he n'he anat cap a Dali. En autobús es clar.

M'ha tocat seure just a primera fila. Literalment darrera el vidre. He fet una muntanya de fotos. Llàstima que plovia i feia núvol, i tb k han quedat una mica mogudes. I el paisatge tampoc era un gran què.

Dali ha resultat una ciutat tb plena de botigues esperant els turistes. I tb plena d'excursions per a perdre el temps al llac mirant els ànecs.

Que se'n vagin al Llac de Garda, Itàlia. Allò si que és un llac.

El van fer servir de fondo a la guerra de les galàxies, on se'n anava la princesa Leia de vacances.

Total que després de visitar botiguetes al vespre, i una mica més al matí, autobús cap a Kunming. 4 horetes més.

Ara el paisatge ha estat més bonic, amb molt més verd.

També he segut a primera fila, però no just darrere el vidre.

He tingut de company de viatge un australià, amb barret del cocodril dandee inclòs.

hem quedat per l'endemà anar a veure Shilin, el bosc de pedra.

hi ha més d'una hora de camí amb autobús, per variar, durant el qual ha plogut. Però després ha fet sol i he pogut fer força fotus xules. I és que la llum solar millora molt el paisatge.

L'australià se n'ha anat a agafar un tren per anar al Vietnam, i jo m'he kedat un dia més a Kunming per descobrir-la. A la tarda he agafat un avió cap a Guilin. Destí inevitable a la Xina.

i demà investigaré la zona,

ja us ho explicaré

Longsheng
03/08/09 18:38

doncs bé,

vaig arribar a Guilin sense allotjament reservat. He fet cas a l'australià, i m'he passat als hostals.

I tinc que dir, que el preu és irrisori en comparació, però allò més sorprenent és el servei. Les habitacions són molt millors que molts hotels, i he estat en hotels de tots tipus i nivells. Però la informació que et donen és infinita. Quan els hotels et fan mala cara, o no tenen ni idea de informacions turístiques bàsiques, com pot ser el nom de l'estació d'autobusos.

A part del nivell d'anglès. Ja van sabent anglès, però resulta incomprensible. A vegades t'hi entens més fent-los-hi escriure, ja que la seva pronunciació és horripilant. Xinglish en diuen.

Doncs als hostals, hi ha bon ambient de clientela, els que ho porten fins hi tot et gestionen compres de bitllets de tren o viatges organitzats, i tenen infinita informació de caire turístic.

Bueno, i allò millor és el preu que gasten. A part, que a costumen a estar molt ben situats.

Doncs bé, vaig arribar a Guilin sense reserva d'allotjament. I havia buscat per internet l'hostal que em va recomanar l'australià, però no el vaig trobar. En arribar al aeroport hi havia un servei de turisme on em van recomanar molts hotels, però me'n vaig ensortir de que m'escrivissin en xinès el nom de l'hostal aquest. Cap a Guilin en bus, i pillar taxi i k em porti a l'Hostal. Al taxista va haver de pregunar no sé quantes vegades on rediantre estava l'hostal aquest. Finalment hi arribo, estava ple.

Eren quasi les 9 del vespre.

Però, Algú havia fer una reserva del hostal i encara no s'havia presentat.

Reservo allotjament per l'hostal de Yangshou. Demà està ple, doncs passatdemà. Reservo una excursió fins a Longshen per demà, i una altra de creuer en riu fins a Yangshou per passatdemà.

Ha passat mitja hora i la noia em diu, que si m'espero mitja hora més i no arriba la persona aquesta, doncs em quedo jo amb l'habitació.

I efectivament, habitació per mi sola amb bany privat per 120 yuans la nit, uns 12 eurus.

Fantàstic.

L'endemà, doncs cap a Longsheng

la idea de la excursió era sortir a les 8:30, arrivar allà a quarts de dotze, dinar típic, passejar i tornar a les 15h.

Pel camí faig amistat amb una canadenca i uns francesos. Ells tenen planejat quedar-se a dormir allà per poder patejar-s'ho i tornar l'endemà.

mmmh

Faig trucar al guia al hostal i aconsegueixo que em posposin la travessia fins a yangshuo i l'allotjament.

I em kedo amb ells. A buscar allotjament per Longsheng. No ens costa gaire. Al tercer hotel trobem 3 habitacions, la meva per 70 yuans. I ens passem la tarda patejant.

Avui ens hem llevat a les 6 per patejar, de Longji fins al poble del costat, Jinquen. Ha estat fantàstic.

També esgotador, ja que em estat caminant ben bé fins les 15h, amb parades, això si.

Haig de destacar els plats típics que tenen. L'arròs cuit amb bambú està increïble. Pillen un tros de bambú, l'omplen d'arròs i el couen a la brasa. Quan esta al punt, el tallen per la meitat amb una falç, i a jalar.

I les vistes, fantàstiques

aqui us podeu fer una idea del percal

jo he fet millors fotos, feia un sol molt guapu

vejam, jo ho he pillat tot verd.

Els camps anegats d'aigua hi estan sempre. Però només es veuen a la primavera. Ara l'arròs està molt crescut i molt verd.

I a la tardor es torna groc, de madur.

I l'última foto, on es veu la senyora típica. Doncs si, encara van així, però t'intenten vendre de tot, des de roba típica, xals, arròs per menjar, vegudes, roba varia, fer-te de guia pels camins, portar-te la maleta, cobrar-te per ensernyarte el cabell.

Tenen una passada de cabell, negre, llarg fins la cintura, envolicat al cap en aquesta mena de monyo-turbant. I el tenen negre com l'azabatxe, tinguin l'edat que tinguin.

La minoria a la qual pertanyen es veu que es matriarcal, aqui manen les noies. Elles decideixen, i ells sempre diuen si.

Bueno penya, fins la proxima,

un altre cop a Canton

05/08/09 11:48

bueno,

i ara estic al loung de primera classe de l'aeroport de Guanzhou.

M'he llevat a quarts de 7 per pillar: passar-me el dia dalt d'avions i d'aeroports.

Feia varis dies que estava intentant quadrar horaris per anar a Huangshan, la muntanya groga, una de les muntanyes sagrades taoistes.

des de la wiki vaig veure aquest link amb molta informació sobre connexions de tren i autobús

però res, que des de Guilin m'havia de passar una pila d'hores viatjant. I amb avió no tantes, ja que no hi ha gaire connexió: Vaig buscar totes les combinacions possibles, peró l'única és la que em deia muchoviaje o el mateix aeroport.

des de Guilin surten una pila d'avions cada dia

però a Huangshan, és que només hi arriben 6 vols en tot el dia, molt trist.

doncs, això, avui em llevo d'hora, com cada dia.

Arrivo a l'aeroport, compro els dos bitllet per avui, i també per divendres anar a Pekin, aquest directe.

i que resulta que hi ha un tifon a Guangzhou. Fly delayed.

Amb lo que em va costar decidir-me per pillar el vol i va hi ha un tifon a Canton. Si a mi no se m'hi ha perdut res a Guangzhou.

I no hi ha més opcions per arribar a Huang shan, en un mínim de temps.

Paciència.

3h més tard hem volat.

Als aeroports hi ha wifi lliure en alguns cafes, pero no internet. Però després d'1h d'àrdues negocicions i pagar 100 yuans he pogut colar-me a primera classe, on si que tenen internet.

i aquí estic, esperant, per l'altre vol, que també està delayed.

fins aviat,

Pekin

09/08/09 17:45

hola penya,

ostres, quants dies fa que no escrivia.

dimecres al vespre al final vaig arribar amb una hora de retard a l'aeroport de Tunxi.

Havia reservat l'hostal, i m'havien enviat un email, i allà estaven, esperant-me per portar-me en taxi a l'hostal.

Sempre m'havia preguntat que tal seria veure el propi nom en un cartell en arribar a un aeroport.

I només per 20 yuans.

Vaig dormir a Tunxi, vaig deixar-hi tots els trastets, per l'endemà al mati anar cap la Muntanya Groga per tornar-ne al cap d'unes 30h.

Així que a les 7 de mati ja estava en marxa, una horeta per arribar a la muntanya. Autobús intern del parc, i començar a caminar pels esglaons orientals, per dormir a dalt i demà baixar pels occidentals.

Els francesos m'havien avisat que els hotels de la muntanya tenien uns preus prohibitius, i que els mapes no eren molt clars, ja que només t'ensenyaven una part petita, i no tenies perspectiva.

Vaig trigar unes 4h en fer els 6 km dels esglaons orientals. Un cop dalt vaig anar seguint camins i veient els preus dels diferents hotels. A partir de 100 eurus la nit, standart room. Arribant fins a 400 i 600, deluxe room.

En un hotel vaig trobar per 10 eurus habitació compartida (amb les rates). Després de 4 h patejant per dalt, veient els preus, i que s'estava fent fosc, vaig posar-me a analitzar la situació. Allí l'ambientillo era d'una muntanya de xinus, però cap amb aspecte pijo; els guiris es podien contar amb els dits d'una mà. Tot semblava d'aplec: grups escolars, grups d'escoltes, veïns de barri, o d'associació. Si tots anaven carregats de menjar i begudes amb les bosses de plàstic del super, ja que els preus a dalt la muntanya estaven molt pujats. Moltes noies anaven amb talons. Ningu portava sabates de patejar. Aquí fallava alguna cosa. Així que pregunto al primer guarda que trobo, on puc trobar allotjament BARATO. Allí darrere. Pregunto.

-Que què vull.

-Doncs habitacio single.

-Mil yuans.

-Res. BARATO.

-150 Yuans habitació amb dutxa.

-Primer ho vull veure.

i per 15 eurus tinc habitació compartida amb altres 9 xinetes. Primer em va semblar que un era un home. No, només una dona lletja.

Fantàstic.

M'en vaig a sopar, miro internet i cap a dormir. Són les 8 del vespre.

Els hi pregunto a les xinetes a quina hora pretenen alzar-se demà.

- a quarts de quatre.

Resulta que no era broma.

Aquí es veu k tothom té molta mania per veure sortir el sol des de dalt de les muntanyes. La posta ja no es va poder veure ja que es va posar a ploviscar.

I a quarts de quatre tothom en moviment, en plan camino. Igualet.

Al hall del hotel, ja tothom estava alzat.

Segeixo a uns que porten lots. Però al primer encreuament ja no saben el camí i tornen enrerre. M'espero i de seguida apareix un grup més nombros provinent de l'hotel del costat, aquests van amb guia i tenen més clar on van. Igualet que al camino. Només faltava la penya amb els frontals.

Al cap d'una hora de patejar arribem a una mena de plaça on hi ha un xiringuito obert. Sembla un aplec. Me n'adono que es just al costat de l'hotel on hauria compartit habitació amb les rates.

Hi ha un pannell electrònic que informa de l'hora de sortida del sol, 5:29. Encara no són ni les 5. Hem arribat a temps per veure l'albada, però hi ha tanta boira que no es veu res. Comença a clarejar.

De sobte tothom es posa en moviment. La riuada de gent es divideix en dues. Jo dubto, al final cap a l'esquerre. 5 minutets i tothom agafa posicions al PIC DE L'ALQUÍMIA o al PIC DE LA CLARETAT BRILLANT. Passent 20 minuts i la boira sembla que es vagi fent cada vegada més espessa. No es veu res. Es va fent de dia.

I quan són les 5:29 en punt, comenza a plovisquejar.

I poc a poc tothom va despejant.

Busco el funicular Taiping que ahir vaig veure i em disposo a explorar la zona nord abans de baixar pels esglaons occidentals, que tothom diu que són tan xungus.

Després de patejar una altra hora ho trobo. Resulta que és la sortida nord. És allò del mapa no és el territori.

Bé, doncs a buscar els esglaons occidentals. Comenzo a baixar per un lloc k segons el mapa té unes vistes excepcionals.

Uns precipicis excepcionals.

A pas de tortuga. Avanço a una hora el quilòmetre. Fa rato que no plou i quasi no hi ha boira, i em dedico a fer moltes fotos mentre vaig assegurant cada pas.

Ara si que hi ha molt poca penya, cosa que m'agrada perquè així puc fer fotos del paisatge sense que hi surti gent pel mig.

Faig amistat amb uns coreans. Són els únics que he vist preparats per patejar, amb uniforme quechua.

Continuo patejant, aquí prácticament no hi ha gent, quasi tampoc hi ha xiringuitos. Vaig quadrant els mapes que em trobo pel camí amb el que he comprat.

Ja són quasi la una, he esmorzat 3 vegades, pero ja torno a tenir gana. Estic molt cansada, porto moltes hores caminant. Em trobo una xineta que m'explica on estic, vaig molt atrassada, em pensava que estava més a prop de la sortida. Ha comenzat a ploure.

Els precipicis són cada vegada més impressionants. Sort que hi ha boira i no els puc veure.

Finalment arribo a un hotel, on torno a esmorzar, ara amb un cafè de veritat (50 yuans). Pregunto pel funicular dels esglaons occidentals. Aquí sota, a una hora i mitja.

I tot i els mapes, em moc en cercle, i en 5 minuts torno a estar al mateix hotel. Torno a preguntar, cap on és el funicular. Em faig acompanyar fins al encreuament. Començoo a patejar, i 20min després em trobo, no us ho crueureu. És k no m'ho creia: On hi havia hagut l'aplec ak mati a les 5. Sota el quarto de les rates.

Pregunto a la senyora del xiringuito. M'explica que si vull anar al funicular occidental, que tiri avall, que es troba a dues hores; encanvi el funicular oriental està a només mitja horeta, amunt.

Valoro la situació. Són quasi les 15h. A les 16:30 xapen els funiculars, si no el pillo obert he de baixar les escales a pota. Aquí a les 17h ja és fosc. A les 21h tinc un avió per Pekin. Fa raaato que esta ploviscant i jo fa 11h que patejo i estic mooolt cansada.

La decisió és clara. Cap al funicular dels esglaons orientals, per on ahir vaig pujar a pota. En 40min m'hi planto. 15min de funicular. 15min més d'autobús fins baix la muntanya. Són quasi les cinc. Pillar un autobús fins a l'hotel. 90 minuts més.

Dutxa i cap al aeroport.

Bueno, l'avió va sortir amb una hora de retard. No sé el motiu.

Vaig arribar a Pekin a les 00h. Havia esmortzat 4 vegades, no havia dinat, i havia sopat una bossa de galetes i l'entrepà de l'avió. Vaig tornar a sopar.

Tenia reservat l'hostal New Dragon, en un barri de hutongs a tocar de Wang Fu Jing, molt cèntric. Va costar de trobar.

Me'n vaig anar a dormir que eren quasi les dues. Un dia de 22h.

.

Dissabte, el programa era fer ruta templera i fer les compres que em faltaven. Em vaig llevar a les 8h.

Per començar temple del Cel. Un dels punts energètics més importants del planeta. Pekin està organitzat seguint la llei dels 5 elements d'acupuntura. Té la ciutat prohibida al mig, i en les 4 direccions cardinals hi té 4 temples molt potents.

Al sud el Temple del Cel, Tien Tan.

Al oest el Temple de la Lluna, Yuen Tan.

Al nord el Temple de la Terra, Ditan.

i a l'est el Temple del Sol, Ritan.

Només es troben guiris al Temple del Cel, als altres no, és l'avantatge de que a les guies no en parlin. Tots estan plagats de xinesos. Ja que tenen un gran parc, on hi fan taixí, fan meditació, escriuen amb pinzells molls d'aigua sobre les rajoles com a forma de meditació, et venen ganxet, fan volar estels o canten caraoke.

M'encanta el temple del Cel.

A les dotze ja m'havia patejat també el Temple de la Lluna. Aquest és molt més petit.

De moment m'estava movent en metro, i molt bé.

Surto del parc i entro en el que em penso que és un supermercat a comprar-me una ampolla d'aigua. Resulta que és un centre comencial de quatre plantes dedicat a complements del cabell. Perfecte, aquí trobaré el monyero que l'any passat em vaig comprar a Shanghai.

És al·lucinant la quantitat que hi arriba a haver de pinces, passadors, reixes pel cabell, llaços, fermalls, arracades, collarets, clips, pals, gomes. Tot a abarrotar de gènere. Amb molts brillantets. També hi ha botigues amb xampús i gels i escumes i cremes. I fins hi tot una oficina de correus i un Natura a la quarta planta. Però la resta són tot pinces i passadors i arracades. Pregunto a la meitat de les botigues. Resulta que el monyero que jo vull no el tenen. Ja que és típic del Sud. Que en tot Pekin no el trobaré. Que tindria que anar a un lloc com Guangzhou per trobar-lo. En això estava pensant jo, en tornar a Canton, que en 15 dies hi havia estat 2 vegades. Home, m'ho hagessin dit 4 dies abans, això.

Jo continuo preguntant i al final, en una de les botigues em diuen que ho tenen, però en un altra botiga. Em dona l'adreça. Taxi i en 5 minuts sóc en una altre centre comercial, aquest són 2 edificis, com 2 corteinglés units en algunes plantes. Enorme, també abarrotat de penya i de gènere. Aquí hi ha de tot. Per plantes: articles de pell, de la llar, del cabell, de plàstic, de roba, de tot.

Arribo a la parada, si, tenen el monyero que jo buscava, no el mateix model. Jo el tenia de roba i ells me'l venen de plàstic.

Què hi farem.

Cap al Temple de la Terra.

Aquí si que hi ha una curiosa concentració de temples. Ja que en dos carrers hi ha tres grans temples, dedicats a les tres grans religions xineses. El temple de la Terra és taoista, el Temple dels Lames és budistes, i el Temple de Confuci és confucià.

I els dos carrers que els uneixen són botigues d'encens, per cremar en els temples o per a ús domèstic. També tenen imatges, suposo que per a ús domèstic, de fins a 3 metres, en metall o de colors, llibres de temàtica religiosa (confuciana, budista o taoista, també de feng shui). I aquest any vaig veure que també tenien espelmes, d'aquelles petitones de colors que a l'Ikea no pots evitar comprar.

Vaig arribar al temple a quarts de quatre, molt tard. Flipo quan veig un pantano que sembla una botiga a dalt de l'altar del temple. Ja comenzo a despotricar, és que aquests xinesos tenen l'esperit comercial molt accentuat.

Comença a sonar una música, i fan un espectacle-representació unes 20 persones vestides de funcionaris de l'emperador, amb l'emperador de groc, i refan la cerimònia d'ofrena als déus.

Faig una muntanya de fotos. Jo i els dos grups de boiescauts que hi ha per allà

Molt xulu l'espectacle.

Avui és 8 d'agost, fa just un any que es van inaugurar els jocs olímpics Pekin 2008.

Cap a dinar. Vaig al restaurant que hi ha just sortint al temple. Ja el vaig descobrir fa 2 anys. És l'excepció a la regla dels restaurants xinesos, de quan més cutre més bo està el menjar. Aquest té tres plantes de restaurant, amb lavabos nets i amb paper (tb tenen cendrer {a l'alzada adequada perquè el puguis fer servir mentre estàs acotat {molt curiós, ja que al restaurnat posa que està prohibit fumar}}).

Han retirat de la carta un arròs a la pinya dins d'una pinya que estava increible.

Et donen les 3 cartes i un tros de paper i un boli per a que tu mateix escriguis el codi de 4 numeros dels plats que vulguis i quants de cada, igual que l'Ikea.

m'agafo uns rotllets típics de sèsam amb algo que sembla farcit de maduixa; sopa de wantun; ànec amb fruits secs; i mig mango reomplert amb llet bollida dues vegades.

Boníííííssim.

No vaig fer fotos, m'ho vaig zampar tot.

Cap al Temple del Sol, que ja era molt tard.

Vaig passar per l'hotel a deixar les bosses de compres que havia anat fent.

i cap a la Friendship Store, ja són les 7 passades. Sort que estava allà mateix.

Van ser les primeres botigues que van aparèixer a la Xina.

Ja que fins els 1982 cap estranger podia comprar, ni cap xinés podia vendre res a un estranger si aquest no tenia un certifat especial. Només a les friendship stores.

No vaig trobar el que buscava.

Cap al Carrer de la Seda.

Que no m'agrada gens, ja que per cada compra tens que estar-t'hi un bon rato regatejant. Però tenen moltissiiima oferta.

I arribo que falten 10 minuts per les vuit. L'hora que xapaven l'any passat. Per sort ara tanquen a les 21h.

o per desgràcia. Perquè la temptació és gran i peco. Compro.

i cap a sopar a Wanfujing

Hi arribo en metro, surto per la sortida que dóna directament a Wanfujing, però em deixa just dins d'un dels centres comercials. Són tan grans que t'hi perds. Aquest en deu fer com 4 de L'illa.

Aquí em pensava que ja trobaria les botigues tancades, però encara n'hi havia d'obertes. I vaig tornar a caure.

i després a sopar al carrer musulmà de darrere.

Vaig buscar un centre de fer massatges. Calia recuperar-se de la patejada de la Muntanya Groga. Finalment el trobo. Demano un chinese foot massage. Mentre el noi va fent jo vaig reconeixent els passes del que aquí en diem reflexoteràpia, que si ronyó, que si intestí prim, que si ulls.

El noi parla una mica d'anglès i m'explica que fa 6 anys que va acabar els estudis, i que el seu professor és francès. Ah tate.

Jo estudiant massatges orientals, i els xinesos estudiant massatges occidentals.

Em fa propaganda del massatge corporal amb oli.

Els massatges tipics xinesos son el Tuina, son uns brutus apretant, i es fa sense oli, sobre la roba, com el shiatsu.

Me'n vaig a l'hostal a deixar totes les compres.

Són quasi la una, i el servei d'internet l'acaben de xapar.

Pregunto per un cibercafè, m'ho explica.

Aquest verdaderament s'emporta la palma de lloc cutre, difícil de trobar, i... em falten adjectius. Vaig haver de preguntar varies vegades. No hi havia llum als carrerons. I això que estava en una planta baixa i estava indicat. Fins i tot em van demanar el carnet per si era menor. De película de por.

Bueno, a organitzar el programa per l'endemà. L'últim dia que em queda de vacances.

Busco a la Wiki la llista de llocs k m'havia preparat per si em quedava temps. Són tots massa lluny, el més proper a 6h de viatge. Tots descartats.

Em queda un dia a Pekin i no sé què fer.

Me'n vaig a dormir que són quasi les dues.

Em llevo a les vuit. Esmorço i me'n vaig al bicines center. El taulell especial per donar informació turística. Aquí, però, la noia parla un bon anglès i està enterada.

Em fa propostes, però ja hi he anat a tot arreu. I és que fa dos anys vaig estar 3 setmanes només a Pekín i l'any passat una altra semana.

Això dels hostals és una canya. Sempre hi ha una lonely que algú n'ha fet donació. La fullejo.

Ja ho tinc, l'Àrea 798 d'art contemporani. Aquí si que hi puc perdre tot un dia i encara no acabar-me-la.

Hi havia anat fa dos anys però només una hora, ja que està molt lluny i a les 18h ja xapen.

La noia, una joia, em diu com hi puc anar amb servei públic. Aquest autobús fins a Dongzimen, i aquest altre. Tot escrit en xinès. Fantàstic.

i bé, no he estat mai a Nova York, pero suposo que deu ser una cosa semblant. Edificis d'antigues fàbriques reciclades a galeries d'art. D'un o de varis artistes, temporals o permanents. D'uns pocs quatres a més d'un centenar. La majoria xinesos, pero també coresans i algun americà. Hi ha una sala que es diu Iberia i està emparentada amb no se quin museu de Madrid, on hi exposava un autor espanyol. També hi ha unes litografies de Miró, Picasso, Manet, en una altra sala.

El que més abunda és la pintura, pero també hi ha escultura, videoart, ...I tot gratis, ja que són galeries per vendre allò exposen.

Només en un feien pagar, la galeria UCCA, 15 yuans, però gratuit per estudiants, i per una vegada el carnet de la UOC ha colat. Una galeria més gran que el MACBA!! amb pantalles per videoart de més de 20 metres.

Bé, a mi no m'agrada l'art modern, però per insistir que no quedi.

Quan el Serrabona va esposar la seva teoria al respecte, em va semblar genial. Ho vaig entendre tot. Llavors ho vaig veure clar: estan com un llum! tots!!

I és que això que una obra d'art t'hagi de probocar alguna emoció, em sembla molt bé, que sigui visceral, també, però que sigui vomitar, ja no tant.

Una obra consistia en pa en procés de putrefacció.

Pero la resta molt bé.

Ha estat genial veure l'ambientillo, les obres, les sales, com organitzen l'espai dels diferents ambients. Com una embestida de ferro, la forren en vidre i et sembla genial.

A dins, exposició sobre la tecnologia italiana aplicada a la moda esportiva. Tot sense dir en cap moment la paraula fashion.

Fins i tot i havia una parella de nuvis fent-se el reportatge fotogràfic per allà.

i sopar i aquí estic encara, escrivit-vos.

Ara aniré a esbarallar-me amb les maletes.

i demà viatge de tornada.