MICEC

MICEC 08 AL FLORIDABLANCA

Mostra Internacional de Cinema Contemporani

Al llarg de vuit dies, Barcelona es convertirà en una pantalla del cinema europeu, en una plataforma d'exhibició i projecció pública de les pel·lícules més arriscades del cinema contemporani. Junt amb la programació de títols procedents de països amb una forta indústria de producció -França, Alemanya, Espanya... -, el MICEC farà atenció als focus més actius de la producció perifèrica europea, de Portugal a Finlàndia, passant per Àustria, Rússia i Romania, espais on batega una producció petita però renovada del cinema continental.

El retrato del Renacimiento

El retrato del Renacimiento: De Pisanello a Rubens
3 junio - 7 septiembre


Sigismondo Pandolfo Malatesta. Piero della Francesca. Óleo sobre tabla, 44 x 34 cm. París, Musée du Louvre

El Museu del Prado i la National Gallery de Londres presentaran aquest any una gran exposició sobre retrats europeus dels segles XV i XVI. L'exposició traçarà el desenvolupament del retrat durant el període de gènesi i florida del gènere, i inclourà obres mestres representatives dels objectius assolits en els ambients artístics tant del Nord com del Sud d'Europa. El recorregut cronològic i geogràfic proposat posseïx una exhaustivitat cronològica i geogràfica inèdita entre els projectes dedicats fins a la data al gènere del retrat. En ell estaran presents tots els grans noms del Renaixement, representats a través del voltant de setanta pintures que es mostraran al costat d'escultures, medalles, dibuixos i gravats.


Horaris
De dimarts a diumenges i festius: 09.00 h – 20.00 h
Dilluns tancat

Museo Nacional del Prado
Calle Ruiz de Alarcón 23. Madrid 28014. Tel. +34 91 330 2800

FERNANDO BOTERO

FERNANDO BOTERO. ABU GHRAIB - EL CIRC
del 20/05/2008 al 06/07/2008

Abu Ghraib 40, 2005




Centro Julio Gonzalez - Galería 7A (Abajo) y Galería 7B (Arriba) notes de premsa
Entre els anys 2004 i 2005 Botero pinta una sèrie de quadros i nombrosos dibuixos sobre les imatges de la presó d’Abu Ghraib. Esta exposició inicia un itinerari per museus d’Itàlia, Alemanya, Grècia i els Estats Units. És important subratllar que no és la primera vegada que l’horror apareix en l’obra de Botero i que, per exemple, un quadro com Guerra (1973) era una resposta plàstica als reportatges sobre la guerra del Yom Kippur entre Israel i els països àrabs d’Egipte i Síria, però la imatge també al·ludix al període de la història colombiana anomenat “La Violència”, quan a finals dels anys quaranta van morir o van desaparéixer en el país del pintor més de tres-centes mil persones. Altres peces, com Masacre en Colombia (Massacre a Colòmbia, 1999), amb la família tirotejada al costat d’una tàpia que ens fa recordar els


afusellaments de Goya, Masacre en la catedral (Massacre en la catedral, 2002) o les obres que va dedicar a la violència en la vida quotidiana colombiana que va presentar en la seua exposició al Musée Maillol de París el 2003, confirmen que Botero no va tancar mai els ulls a la violència incessant de la contemporaneïtat, al contrari, en nombrosos quadros i dibuixos ha fixat este món de dolor i immoralitat.Els quadros sobre Abu Ghraib representen per a Fernando Botero “una declaració sobre la crueltat i al mateix temps una acusació a la política dels Estats Units.” Per a este creador era important que el públic


americà vera estes obres perquè “aquells que han comés estes atrocitats són americans”, encara que està convençut que la majoria dels ciutadans d’este país s’oposen al que ha ocorregut a Abu Ghraib. El que és únic en esta sèrie de Botero és el to de la indignació, la completa repulsa que li causa esta violació de la humanitat. El singular martirologi contemporani que Botero genera amb la represa de la iconografia cristiana, barrejada amb les aberracions d’Abu Ghraib, ens commou. I, a més, mostra a la clara i amb rotunditat que, a pesar de tot,


no hem d’acceptar que el nostre destí siga batallar únicament amb les bagatel·les. No ens podem mantindre fins a l’infinit atrapats, com una mosca sobre un vidre, per una imatge. La reacció de Botero quan pinta la sèrie d’Abu Ghraib és tant un testimoni del dolor com una manifestació d’amor que professa a la vida. Este artista, que focalitza la crueltat i la humiliació, obri la via d’una necessitat moral enfront de la barbàrie.Amb tot, Botero no pretén convertir-se en un pintor apocalíptic ni està disposat a abandonar les visions de la infància o a renunciar a expressar l’alegria de viure. Aquell temps suspés que Vargas Llosa trobarà en Botero com una “extraordinària força vital” reapareix en


l’extraordinària sèrie sobre el circ. Pintades des de la completa mestria, estes obres presenten l’equilibrista, el domador, el Pierrot o l’Arlequí, l’home amb la serp i la dona que s’arrisca a que llancen contra el seu cos els ganivets, un món de colors vius en què regna certa placidesa. Inclús la domadora es recolza sobre tigre amb una posa abstreta. L’exhibició conjunta de la sèrie de les tortures amb les visions candoroses del circ ens fan prendre consciència que, després d’Abu Ghraib, el destí de l’art és oposar-se a la barbàrie, però també oferir imatges de plenitud, somnis i records que ens permeten mantindre l’esperança.


IVAM, Institut Valencià d'Art Modern
CENTRE JULIO GONZÁLEZ
Guillem de Castro, 118
46003 VALENCIA
Tel. 96 386 30 00

El somriure diví

El somriure diví
Acudits
Jordi Pigem i Francesc Torradeflot (eds.) amb vinyetes de José Luís Martín

Diu que eren un ateu, un catòlic, un protestant, un jueu, un musulmà i un monjo zen que un dia van decidir riure’s d’ells mateixos i del que representaven. Sabien que era un exercici perillós, perquè podien atemptar contra el més íntim i sagrat de cadascun ells, així doncs van arribar a un pacte; cadascú explicaria acudits de la seva pròpia religió. Van començar, aleshores, a explicar-se acudits i es trencaven de riure. Es van adonar que, rient, tothom era igual; a tots se’ls relaxaven els músculs facials, tots notaven un papalloneig frenètic a l’estomac, que els pulmons s’oxigenaven i que els lacrimals treballaven amb alegria, i per sobre de tot, quan acabaven de riure i es feia aquell silenci sanglotant, tot es veia més clar, es pensava millor i els ajudava a treure ferro als assumptes que els amoïnaven. En el riure, van trobar la seva divinitat. Excepte l’ateu, és clar.



El somriure diví
Acudits

AUTOR Jordi Pigem i Francesc Torradeflot (eds.) amb vinyetes de José Luís Martín
MATERIA Religió
COLECCIÓ Icaria • Unescocat
ISBN 978-84-7426-989
PP 144
PVP 15 €

El Romànic i la Mediterrània

El Romànic i la Mediterrània. Catalunya, Toulouse i Pisa (1120-1180)
Museu Nacional d’Art de Catalunya
Data: 29 de Febrer de 2008 - 18 de Maig de 2008
Preu: 5,50 €

Relleu de l'abadia de la Grassa


El ressorgir de la monumentalitat a la Mediterrània occidental durant el segle XII va estar marcat per la mirada a l’antiga Roma. Sarcòfags i arcs honoraris romans van servir d’inspiració als artistes del romànic, des de l’anomenat Mestre de Cabestany fins als escultors de la portalada de Ripoll. Tot això en un marc d’afirmació política i expansió territorial, protagonitzat per Ramon Berenguer IV (1131-1162), que va posar en contacte els comtats catalans amb dos dels grans centres creatius de l’Europa meridional: Toulouse i Pisa.
La rigorosa selecció d’obres, en bona part procedents de França, Itàlia, la Gran Bretanya i els Estats Units, permet un acostament molt complet a aquest moment artístic, en què es duu a terme la renovació del paisatge monumental d’aquests territoris. Encara que estan representades les diverses tècniques del romànic, des de la talla fins a la pintura sobre taula, l’escultura en pedra n’és la gran protagonista, per tal de proporcionar al visitant un complement a la cèlebre col·lecció permanent de pintura mural del MNAC.
Passat i futur conviuen en aquesta exposició gràcies a la reconstrucció virtual de la portalada de Ripoll, un projecte pioner al món liderat per la Universitat Politècnica de Catalunya, que ens ofereix una visió única d’una de les peces més emblemàtiques d’aquest període.
Tot just acabats de commemorar els cent anys de la descoberta del romànic a Catalunya, el MNAC presenta aquesta ambiciosa mostra que assoleix una fita inèdita: exhibir en un mateix espai les grans obres mestres d’aquest període, la majoria de les quals no s’havien vist mai al nostre país.

Oblidant Velázquez. Las Meninas

Exposició al Museu Picasso
Oblidant Velázquez. Las Meninas
Del 16 de maig al 28 de setembre de 2008

Aquesta exposició vol posar en relleu una part fonamental de la col·lecció del museu, tot explorant els lligams de Picasso amb la tradició pictòrica espanyola, especialment amb Velázquez, i proposant noves lectures sobre la sèrie Las Meninas a través de les nombroses interpretacions i aportacions que diversos artistes contemporanis n’han realitzat posteriorment.
Entre l’agost i el desembre del 1957, al seu estudi de La Californie, a Canes, Picasso emprèn una exhaustiva anàlisi de Las Meninas de Velázquez en la línia de les interpretacions d’obres de grans artistes (Manet, Courbet, Poussin, Delacroix, El Greco, Cranach...) que va realitzar a partir del final de la segona guerra mundial. Aquesta sèrie de cinquanta-vuit olis, constituïda per quaranta-quatre interpretacions de l’obra de Velázquez, nou Els colomins, tres paisatges i dues interpretacions lliures, va ser donada íntegra per l’artista al Museu Picasso de Barcelona l’any 1968.
El mateix Picasso ens va explicar quina va ser la seva actitud de partida a l’hora de realitzar les seves Meninas , tal com va recollir Sabartés al seu llibre L’Atelier de Picasso, publicat l’any 1952: “Si algú es posés a copiar Las Meninas amb tota la bona fe, posem per cas, en arribar a un cert punt, i si qui copiés fos jo, em diria: I si posés aquest una miqueta més a la dreta o a l’esquerra? I provaria de fer-ho a la meva manera, oblidant Velázquez”.
No es tracta per tant únicament de projectar-se cap al passat per mostrar les continuïtats i les ruptures de Picasso amb la tradició Pablo Picasso , sinó també d’estudiar la pervivència del motiu de Las Meninas al llarg de la història de l’art fins al moment present tot recollint les revisions contemporànies existents, que dialoguen ja no només amb l’obra de Velázquez sinó també, i de manera molt evident, amb les creacions de Picasso. Es tracta, per tant, d’una exposició que convida el visitant a redescobrir la col·lecció del museu i la seva exposició permanent sota la llum d’aquesta nova contextualització.


Museu Picasso
Montcada 15-23 -08003- Barcelona
Tlf 93 256 30 00
Fax 93 315 01 02
museupicasso@bcn.cat
De dimarts a diumenge (festius inclosos): de 10 a 20 hores
Accés a les sales fins 30 minuts abans del tancament
Dilluns no festius tancat
Dia de tancament anual durant les dates de l’exposició: 25 de juny

Bellesa sublim

Bellesa sublim. Tresors del Renaixement de la ciutat de Prato
Del 19 de juny al 28 de setembre

El Renaixement, un dels grans esdeveniments de la història de l’art europeu, el tret principal del qual és la recuperació de l’esperit clàssic, l’humanisme, va donar-se a la localitat de Prato, a la Toscana. Donatello i Filippo Lippi van deixar la seva empremta en la decoració de la catedral, que va esdevenir un lloc de pelegrinatge per a les noves generacions d’artistes. Alhora, l’existència d’una important vida corporativa va produir una extraordinària riquesa cultural que rivalitzava amb la de la veïna Florència.
Aquesta exposició vol presentar l’aportació de Prato a l’art del Renaixement durant un període de quatre segles, des de les creacions dels grans artistes del segle xiv, com Bernaldo Daddi, autor del retaule del Cíngol Sagrat (el cinyell que la Verge va donar a Sant Tomàs i que es conserva encara avui a Prato com a relíquia), fins a les obres mestres de Filippo Lippi, del segle xv, en què l’esperit de l’humanisme es manifesta amb el màxim grau de refinament.


Filippo Lippi (Florència 1407, Spoleto 1649)
Anunciació, en presència de sant Giuliano, segle xv
Museo Civico, Prato © Museo Civico, Prato

Bellesa sublim també recull, entre d’altres, les aportacions dels manieristes, com Gianni Maria Butteri, i dels naturalistes com Giovanni Battista Caracciolo, el Batistello, que van portar fins a les darreres conseqüències la tècnica del clarobscur.
De les lluminoses epifanies del tres-cents a la violència expressiva de Luca Signorelli i el tenebrisme que anuncia el barroc, l’exposició proposa un recorregut per la història de l’art italià, a partir de 55 peces del fons del Museo Civico de Prato, que inclouen pintures sobre fusta i tela, frescos, relleus en terracota i majòlica, mobles i peces d’orfebreria.
L’exposició també vol servir per recordar la vinculació entre Barcelona i Prato, dues ciutats dedicades a la producció tèxtil, que a l’Edat Mitjana van mantenir una estreta relació comercial.
Organitzada en col·laboració amb Contemporanea Progetti, Florència.

Visites comentades per al públic general
Dilluns i dijous a les 18.00 h i dimecres a les 19.00 h,
en català. Dimarts i dijous a les 19.00 h, en castellà.
Dissabtes a les 18.00 h, en anglès
Els dies festius no es faran visites
Activitat gratuïta. Places limitades
Visites concertades per a grups
Inscripció prèvia: 93 476 86 30


Horari:
De dilluns a diumenge, de 10.00 a 20.00 h
Dissabtes, de 10.00 a 22.00 h
Preu: Activitat gratuïta
CaixaForum Barcelona
Av. Marquès de Comillas, 6-8. 08038
BARCELONA

La modernitat desplaçada: trenta anys d’art abstracte xinès

La modernitat desplaçada: trenta anys d’art abstracte xinès
Del 4 de juny al 17 d’agost

Per primera vegada una visió exhaustiva de conjunt de l’art abstracte xinès contemporani,
que ha quedat fins ara en la penombra, es podrà veure fora de la Xina.
L’exposició portarà una vuitantena d’obres en diferents suports —com ara pintura, escultura i instal·lació— creades per més de 40 artistes de diferents èpoques de les tres últimes dècades.

L’objectiu de la mostra és fer palès com els artistes xinesos han respost al canvi social i cultural donant pas a una mena d’“art abstracte” o “modernitat” d’arrel alternativa i xinesa, que combina la filosofia i l’estètica tradicionals d’aquest país, el budisme zen, la modernitat occidental i l’art conceptual contemporani.
Per tot això, la mostra s’enfoca partint dels temes següents: la definició i la interpretació de “l’art abstracte” xinès no es pot basar en les dicotomies entre objectivitat i subjectivitat, entre obra d’art i artista, entre forma i significat, sinó que “l’art abstracte” xinès és l’expressió d’un estat concret d’obertura i una metàfora de la realitat viscuda. A les acaballes de la dècada de 1970 i començament de la de 1980, les autoritats consideraven la forma abstracta en si mateixa com a producció burgesa. D’altra banda, l’art abstracte xinès va tenir un paper polític durant aquella època. En la segona meitat de la dècada de 1980, gràcies a la influència de la modernitat i la postmodernitat occidental, molts artistes d’avantguarda del Moviment 85 es van comprometre a crear una mena d’art metafísic oriental, tot combinant els símbols culturals tradicionals i el surrealisme occidental.
Des del 1990, aquest art abstracte xinès ha reflectit de manera profunda la realitat de la globalització i la urbanització, no s’ha limitat a produir composicions abstractes simplement metafísiques, sinó que ha significat una activitat de meditació d’inspiració zen, un flux diari continu d’“art d’acció” que ha implicat la realitat urbana. L’aspecte “modern” d’aquestes
obres només és una màscara, i el fenomen “abstracte” en l’art contemporani xinès és un desplaçament de la modernitat en un context que traspua contemporaneïtat i en què la naturalesa estètica i la forma social són indivisibles i intercanviables.

Els artistes
Zhao Wenliang, Zhu Jinshi, Wang Luyan, Gu Wenda, Yu Youhan, Ren Jian, Zhang Jianjun,
Yang Zhilin, Huang Yali, Shang Yang, Li Huasheng, Zhang Yu, Wang Tiande, Liang Quan, Zhou Yangming, Ding Yi, Meng Luding, Zhu Xiaohe, Lei Hong, Tan Ping ... entre d’altres.

Caixa Fòrum Barcelona
Visites comentades per al públic general
Dilluns a les 19.00 h i divendres a les 19.00 h en
català. Dimarts a les 18.00 h i dimecres a les 18.00 h,
en castellà. Dissabtes a les 10.30 h en anglès

CONFERÈNCIA INAUGURAL
Dimarts 3 de juny 18.00 h
a càrrec de Gao Minglu, comissari de l’exposició
Activitat gratuïta. Places limitades

Xupitos de dansa

6ens “Xupitos” de dansa i altres arts escèniques paral.leles
Dissabte 10 de maig
20:30h
Sala La Danseria
C/st Julià 24
Vilafranca del Penedès

El Mercat de la carn o el poder de la oxitocina

Ballarins a la disposició de dos coreògrafs:
Idea: Beatriz Souza.
Moviment Olga Alvarez.
Interprets: Marta Salamé, Marta Esplugas, Mireia Beumala, Meritxell Borrás, Núria Coral, Mónica Catasús.

8 min.
Sinopsis:
Treballant el cos natural, mostrat i exhibit, les intèrprets presenten diferents estadis de l’acció de l’oxitocina una hormona sexual que regula els camps de la sexualitat, la maternitat, la lactància, la laxitud i l’enamorament.

Mala Vida

mala vida
Data: 09/05/08 11:03
un relat de Pere Ollé

Bon dia companys, us escric per expressar-vos el meu estat de xoc que em dura encara des d'ahir al matí...em va costar dinar i fins i tot sopar, i necessitava desfugar-me...
tot va començar quan vaig arribar 1/4 d'hora abans a l'obra que havia de visitar, eren les 7:45 del matí i com cada dia necessitava un bon cafè.
Així que em vaig decidir a voltar pels barris típus Bellvitge que hi ha per Cornellà, més coneguts amb el nom dels barris de Marroc.
vaig endinsar-me per aquells carrers encara buits de gent, supos perquè els comerços i els bars estaven tots tancats...
finalment en vaig veure un d'obert i sense pensar-ho dos vegades m'hi vaig ficar, i amb la mateixa decissió vaig demanar un "cafè sol, sisplau"...el cambrer extranyat va arrufar el front i va preguntar "cómo?, un café sol?" ...
va ser aleshores quan vaig començar a adonar-me del cau on m'havia posat...
la decoració estava feta amb greix a les parets, greix al terra, un cartell ben gros on deia "se premite fumar" i una colla de gent asseguda que suposo que també formaven part de la decoració del "local"...em vaig fotre en un bar de borratxos,
tots ho estaven més o menys, inclòs el cambrer, ho vaig notar quan va dir de cara al públic en general: " un café solo?!!! no quere ni coñac ni güisqui!!"...
aleshores la gent es va posar a riure i em va encerclar per observar-me millor i de més aprop, suposo que era una bèstia rara en "aquelles contrades", anava vestit amb una camisa nova, americana, sabates...
Un "company" es va voler fer col.lega meu, i em va començar a parlar de la seva vida i dels seus fills, era un home que parlava en català, d'uns 65 anys???? no anava perfumat i el seu rostre barbut i front calva el tenia demacrat amb tot de taques vermelles i crostes...
el cambrer, brut i cebós, encara amb el front arrufat em va preguntar si era espanyol !!! i a on vivia i on havia nascut, mentre el company del costat em deia que era de la Roca del Vallès.
Al dirigir-me al cambrer vaig fixar-me en les babes ja blanques que portava a cada banda de la boca mentres ja em servia el "café solo sin coñac ni güiosqui" sobre la taula...va ser aleshores quan vaig veure que hi havia una finestra que comunicava la barra amb el carrer que hi sortien dos gitanos a observar l'event de la meva presència. No era una mala imatge, i menys quan em vaig fixar amb les mans del cambrer:
Grogues, amb les ungles llargues i mal tallades, de color groc també i negres, li faltava mig dit i se li veia l’os.
Va deixar-me el cafè sobre la barra, va agafar la cullereta pel punt on precisament no s’havia d’agafar...i la va posar dins el got...
El meu “col.lega “ ja m’estava explicant que també havia estat a Andalusia i a Extremadura, però que era de la Roca del Vallès...
Veient la situació i les nàusees que em venien vaig buscar l’euro que tenia dins la cartera,....i....el meu col.lega va fixar-se que era de caixa del Penedès, em va dir: “ he vist que tens targeta.... ...... ..... jo també en tinc, però ara no la porto....”
Jo ja m’havia apresurat a demanar que em cobrés el cafè, tot i que encara el tenia sobre la barra... ho vaig demanar 1 vegada, 2 vegades, 3 vegades ja amb un tò de veu fort, i la 4º vegada garirebé cridant pq l’home estava comentant guarrades amb els col.legues.
Finalment el van alertar, i vaig deixar caure la moneda sobre el seu palmell de la mà des d’una distància prudencial, ben bé 20 cm...
El meu col.lega continuava explicant-me que també havia estat a Holanda i al Marroc i que pel carrer mai portava targeta de crèdit mentre jo em despedia potser una mica bruscament. El col.lega em va demanar que encara no me n’anés pq encara no havia acabat d’explicar-me que feia 3 setmanes que no el deixaven entrar a casa seva...
En vaig fer pas a trabés dels meus admiradors intentant esquivar amb un àgil joc de malucs tots els cossos etílics del voltant i finalment vaig veure la llum del carrer.
Al allunyar-me vaig mirar enrera, i vaig observar el local des de fora, i amb aquella mirada, ara si, atenta, no em vaig poder explicar com vaig poder atrevir-me a entrar en un local “after hours” anomenat BAR TIO NINO del barri més xungo de Cornellà.
sort que visc a Torrelles.
salut a tots.


amics, us adjunto la prova del lloc del delicte.
aquest vaser l'escenari del crim.

viure o morir

"Me duele no haber visto ningún ovni"
després de llegir el Joan Antón Oliver he decidit que em feia fan seu,
(haure de mirar de pillar alguna cançó seva,
més k res per veure si també m'agraden)

“Si te instalas en el absurdo, sucede lo impensable”
LucasFernández, cineasta,
Lleno de vidas

Eduard Biosca, optimista global
"El pesimista no és el que sabe ver los problemas, ¡es sólo el que no sabe ver las soluciones a los problemas!"

Ana Cristina Herreros, editora y narradora de cuentos
"... y cuando acabé mi cuento era como si la vida hubiese vuelto a su mirada"

Dan Fante, escritorVictor
"Nunca pierdas el tiempo con algo en lo que tú no creas"
16/05/2012

Richi Navarro, especialista en salto BASE
"Vivo como si muriese hoy: cada salto puede ser el último"
02/07/2013

David Victori, que ha ganado el concurso de cortos de YouTube y filmará con Ridley Scott
"Hacer cine es como hacer el amor: el goce está en el ritmo"
07/09/2012

Randolph Westphal, que ha dado cinco vueltas al mundo en bicicleta
"Vivir es más difícil que dejarse morir, y elijo lo difícil"
28/07/2012

Susana Martínez-Conde, neurobióloga
"Toda experiencia vivida es fruto de la imaginación"

Cristina Durán y Miguel Á.Giner Bou, papás de Laia y dibujantes
"Al evocar el dolor, se pegan también pedacitos de alegría"
LLUÍS AMIGUET - 26/10/2010

Cecilia Borràs, presidenta de Després del Suïcidi-Associació de Supervivents
"El que se suicida no ve otra salida, no tiene elección"
25/12/2012

Josep Garriga, 32 días en coma
"Tuve muchos sueños durante mi coma"

José Sánchez González,gestor inmobiliario tres veces resucitado
"Si eso es la muerte, bienvenida sea"
29/08/2012
Dr. Piñ Van Lommel, cardiologo, investiga regresos de la muerte
"Hay conciencia después de la muerte"
"Si no temes la muerte, cambias tu vida"

Simon Norfolk, fotógrafo en Ruanda, Afganistán, Bagdad, Bosnia, Beirut, Palestina...
"Matando afganos no los convertimos en demócratas"
10/09/2012

Brian O'Leary, exocientífico
"A veces hay que elegir entre tu carrera y la verdad, y la verdad es ahora la única carrera que me interesa"

Josep Lòpez, escritor y asesor de escritores
"Hay que ser coherente con las propias ilusiones"

Lo que de verdad importa.
Recetas para que los jóvenes superen la adversidad

Carmen Tejedor, psiquiatra, dirige el programa de prevención del suicidio del Eixample
"Yo nunca he encontrado libertad en un suicida"

"Ahora mi vida tiene el mismo color, pero brilla más"
M. Cinta Barberà, primera paciente a la que se implanta un corazón artificial España

"El cuerpo grita que hay que cambiar algo"
com podeu veure les fibromiàlgiques van posar el crit al cel quan van llegir això,
des de quan un es pot curar

Ghislain Lanctot
"Tu enfermedad es tu aliada, no tu enemiga"

"Hay emociones que pueden matarte"
Stella Maris Maruso, terapeuta que aplica la psiconeuroendocrinoinmunología
i menys mal que fins i tot està demostrat científicament

"Poseemos defensas naturales para luchar contra el cáncer"
David Servan-Schreiber, psiquiatra y neurólogo

vídeo del Dr. Hamer i els seus treballs sobre el càncer
La nova medicina: Les 5 lleis biològiques: I, II, III, IV i V
Esther González, concibió a su hija pequeña para salvar a su hija mayor
"Cuando la vida cura"

"Hay que pasar más tiempo con personas que con cosas"
Deforia Lane, directora de musicoterapia en el hospital Universitario de Cleveland (Ohio)

Mario Kapilolo, bosquimano, reverendo y líder de la comunidad !xung
"Yo he vivido dos vidas"

Svetomir Ivanovic, neurocirujano de la guerra de los Balcanes
"No podemos aceptar un castigo colectivo por los actos de un individuo"

Cristina Antolín, misionera en África, doctora en Medicina y Cirugía y ginecóloga
"Hay que aprender a recibir y olvidar el paternalismo" 17/02/2011

Elias Khoury, novelista
"Mueres quando terminas tu habilidad de reinventar-te a ti mismo"

Sebastià Piera, luchador antifranquista
"Lo vi caer..., siempre me he preguntado si tendria família"
Bala Amarasekaran, fundador y director del refugio de chimpancés de Sierra Leona
"La carretera estaba llena de cadáveres, no podía pisarlos"

Mariatu Kamara, víctima de los rebeldes en Sierra Leona
"Mi historia es una más"

Denise Afonço, testigo en el juicio del proceso al líder de los jemeres rojos, Pol Pot
"El hambre convierte a los seres humanos en bestias"
IMA SANCHÍS - 04/11/2010
Lo que nos hace humanos es la civilización y el esfuerzo por no perder la empatía con el otro. "No debemos olvidar que nuestro lado oscuro está latente y que tenemos muy poca memoria".

Jirí Menzel, director de cine
"Vive decentemente, para poder morir tranquilamente"

Marc Antoni Broggi, cirujano y humanista
"Vive tu vida hasta el final: ¡aprópiate de tu muerte!"
17/10/2011
Han Nefkens, activista artístico "Sobrevivo al sida, y el arte me certifica que sigo vivo"

La prisa es el mejor modo de perder el tiempo
Stefan Klein, físico, estudia nuestra percepción de tiempo y felicidad; autor de 'El tiempo'
Cuantos menos jefes, más felicidad. El placer del error

Masaru Emoto
"El agua registra mensajes"
"El agua capta las buenas palabras”

José Luís Peixoto, escritor
“Vivo como si fuese a morir mañana”

David Galante, superviviente de Auschwitz y de la extinta comunidad sefardí de Rodas
"Cambiaban pan por tabaco para poder morir fumando"

María José Pizarro, hija del líder del M-19 colombiano Carlos Pizarro
"Mi madre puso una granada entre mis pañales y salimos"

Clara Rojas, durante seis años vivió secuestrada en la selva por las FARC
"Las situaciones traumáticas hay que afrontarlas para poder pasar página"

Sílvia Gaia, ingeniera industrial, especializada en agua y saneamiento para Unicef
"Es imprescindible que las ONG nos coordinemos"

José Javier Parladé, sacerdote, misionero cambonano
"Hacer la guerra és mucho más fácil que construir la paz"

Donatella Rovera, responsable de Aminstía Internacional para Oriente Medio
"No puedo cambiar el mundo, pero sí hacerlo menos malo"

Doudou Diène, exrelator especial de la ONU en materia de racismo
"Mientras las ramas se pelean, las raíces se abrazan"

LucasFernández, cineasta,
“Si te instalas en el absurdo, sucede lo impensable”
Lleno de vidas
(jo de gran vull ser com ell)

Isabel Allende, escritora
"Mi gran aprendizaje ha sido que uno sólo tiene lo que da"

Carlos Rulfo, realizador mexicano
"Uno se conoce a través de las historias de los otros"

La muerte tiene explicación biológica

Marie de Hennezel
"El corazon envejece cuando nadie solicita tu atención"

està viva

Marie Lise Labonté, psicoterapeuta
"En un segundo todo puede cambiar: no controlamos nada"
15/12/2012