Viaje iniciático

Viatge iniciàtico a la catalunya templera
amb el Ferran

Lleida

L'esglèsia de Santa Maria a Gardeny

Claustre de Poblet

Beijing 2008

hola a tots,
akest es el tercer cop k eskrik ak missatge, vejam si m'ensurto.
avui hem arribat a Xian,
estic en una mena de centre de makines, hi deu haver 100 o 200 ordenadors pk la penya es pugui conectar. una passada, i molt barat, 2 yans la hora, encara no m'ho crec.
i ahir va ser l'ultim dia k vaig estar a Pekin. Hi he estat 9 dies, m'ha agradat molt, he visitat molts llocs k ja havia vist l'any passat i n'he descobert d'altres.
es increible la capacitat de tranformació k tenen els xinesos,
mitja ciutat encara està potes enlaire ultimant els ultims detalls pels jocs, molts centres comercials obriran ak dies,
a Xidan, els ponts per atravessar els carrers tot just els arreglaven, encara estaven, literalment, per desenvolicar, tenien tots els vidres i les planxes de metall totes encara amb el plàstic per treure, i de nit hi havia tot de treballadors vinga treballar.
tota la ciutat esta inundada de floretes. hi ha jardinets per tot arreu, i a totes les places i placetes hi han fet floritures amb les flors, han agafat carcasses de dracs, de la gran muralla, de les 5 mascotes i les han farcit a floretes, han fet virgeries amb les floretes.
però el k he flipat més ha estat amb el metro. Abans d'ahir, el divendres, vaig agafar-lo, i molt bé, no hi havia akells vidres amb portes correderes a les estacions com hi ha al metro de Paris, pk ningu caigi a les vies. Doncs be, ahir, com us dic, ahir, en tenien notes les estacions,
quan ho vaig veure vaig flipar. No sé com, però en una nit, no se quants xinesos s'havien posat a treballar i havien col·locat els vidres ak a totes les estacions de metro.
no se si avui heu llegit la vanguardia
El metro de Pekín tiene ya tres líneas más de cara a los JJ.OO.
la linea 10 és la k m'hauria pogut deixar al costat del meu hotel
per cert, k tots els cartells de transit i de metro i tot, està en bilingue, en xinès i a sota en anglès o en pin yin.
i nomes hi ha anuncis de publicitat dels jocs olimpics, cap publicitat de cap marca comercial, nomes dels jocs olimpics tb, només en bilingue, xinès i anglès,
one word, one dream

24-7-2008
hola penya,aki tinc la foto de l'opera
vaig anar a veure el pavello de les peonies en tenia moltes ganes,
sobretot dp d'haver-me llegit el llibre de la Susan See
i em va costar un rato, trobar on el feien,
més k res per la dificultat en com se deia en xines (mu dan ting)una obra k molt coneguda.
el resultat espectacular,val la pena,va ser precios, i la Du Liniang, ho feia amb una delicadesa,nomes cal mirar-la,aki teniu els links de l'operai una foto, amb 3 espanyoles k m'hi vaig trobar,

http://www.imperialgranary.com.cn/peonypavilion/index.html
http://www.imperialgranary.com/

bueno,i ja nomes em keden 4 o 5 dies de vacances
aixo passa volant.va ser el dimecres passat que va arribar a Pekin el grup per fer el viatge pels origens del Feng shui
junts, vam visitar el temple del cel, el palau d'estiu, la gran muralla,tot coses k ja havia vist, tret de badaling i el hutongs,i em va agradar molt tot
i dp vam anar cap a Xian, on tb havia vist els guerrers de terracota,i fa tot just 3 dies vam anar cap a Luowantai,la muntanya on Lao Tze va escriure el Tao Te Ching,k no m'estranya, es un lloc precios, al costat de Xian.i dp vam marxar cap a Wudanshan,ho vam fer en autobus, i un trajecte k tenia k tenir 5-6 h es va convertir en 12h,ja k el conductor no havia fet mai el trajecte, ni cap més xinès es veu, hi havia molta pluja i unes carreteres força dolentes amb la pluja semblava ben be el llibre de la matilde Asensi, todo bajo el Cielo
ja que 2 dels 3 dies va estar plovent a wudanshan, les muntanyes taoistes per exel·lència
unes temples on t'omples de pau, uns jardins on flotes, avui mateix, em estat passejant vora un riu, no em feu dir com se diu
i em descobert el significat de la pau i la felicitat

i dema ja volem cap a Shanghai,
una abraçada a tots plegats



i aki teniu l'album de fotus d'una de les companyes de viatge, la Feli

El Mercat de la Carn

El Pavelló de les Peònies

Autor Lisa See
Editorial: EDICIONS 62

"La mare m'havia educat perquè mai no mostrés els meus sentiments, però quan llegia El pavelló de les peònies sentia força coses: amor, tristesa, felicitat. Ara que veia la història representada al meu davant, les meves emocions creixien..." . Amagada darrere les gelosies del jardí, la Peònia assisteix per primera vegada a la representació d'El pavelló de les peònies, una de les òperes xineses més famoses de tots els temps, però prohibida a les dones perquè les indueix a comportaments impropis. Som a la Xina del segle XVII. Les noies de bona família han estat educades per obeir. No poden triar el seu marit, però ningú no els pot impedir somiar en l'amor. Aquella nit, la Peònia decideix somiar. I el seu destí, com el de l'heroïna de l'òpera, queda estroncat per sempre.
Com ja va fer a Flor de Neu i el ventall secret (2006), Lisa See continua en la línia d'exploració del passat i es capbussa en uns fets reals: la història de tres dones xineses que, una després de l'altra, es van casar amb el mateix marit i juntes van escriure El comentari de les tres vídues (1694); aquesta obra és un compendi de reflexions i opinions sobre El pavelló de les peònies, òpera que encara avui provoca les crítiques i censures del govern xinès.
"Extraordinària. De nou Lisa See pren un capítol desconegut de la història xinesa, es documenta minuciosament sobre els costums i les creences de l'època, i el converteix en una magnífica novel·la. Molt recomanable.", Library Journal

cuies tu o cuino jo?

Olga Cuevas

Jordi Campos, médico naturópata, crudívoro y vegano
"Dieta vegetariana y actitudes correctas pueden sanarte"
28/06/2012

El cocido español es un plato judío
Claudia Roden, historiadora de la alimentación

Jaume Fàbrega, enogastrónomo
"Los monasterios catalanes salvaron la cocina europea"
08/05/2013

"somos el producto del Neolítico"
Juan Luis Arsuaga

"He comido gato, leopardo, mandril, gusanos y piedras"
Gustau Nerín, antropólogo en Guinea

"Cada manzana lleva siete tratamientos químicos"
Raj Patel, analista del sistema alimentario mundial

"¿Tú comerías insecticida?"
Marie-Monique Robin, periodista especializada en agroalimentación

Roy Littlesun, indio hopi
"La casa es el primer centro de gobierno y su corazón es la cocina"

"Comer alimentos ecológicos refuerza la salud humana"
Carlo Leifert, máximo experto europeo en alimentación ecológica

Las cooperativas de comida ecológica

Ortorexia
"Aquel paciente sólo comía alimentos de color amarillo"
Miguel Ángel Manzano, psicólogo

el movimiento Slow Food
"Le hemos robado el alma a la comida"
Carlo Petrini
llistat restaurants Slow Food
Ada Parellada
"El plaer més importa més que la salud"

En busca de una dieta sostenible
Kilómetro 0 contra la crisis

´Dieta mediterránea´
"¡Divina víscera, cuánta felicidad procuras!"
André Bonnaure, cocinero especialista en foie gras

Pierre Dukan, creador de la dieta Dukan
"Para adelgazar, no pases hambre y evita frustraciones"04/02/2011 -

Iker Erauzkin
"La flor de la borraja sabe a pepinillo"

Antonio Campins
"Si un vino tiene 200 notas de cata, un buen sate tiene 600"

Devotos de Baco
"El día que crea haber catado todos los vinos, me muero"
Michel Rolland, el enólogo más famoso del mundo

"¡Cuánto pijo viticultor...! ¡Si aquí no teníamos ni un duro!"
Jean-Pierre Perrin, presidente de la Académie du Vin de France, viticultor de Beaucastel

Steven Rowe, sumiller de aguas
"La mejor agua del grifo del mundo es la de Chicago"

Sven Bosch, maestro cervecero
"La historia de la cerveza es la historia de la civilización"
02/11/2012
The Drunk Monk, c/Via Europa, 30 Local 3, 08303 Mataró
"Lo peor de la cárcel fue no ver un árbol"
Balta Lorenzo, líder de un movimiento de comida cruda vegetariana

Ester Casas, multiplicadora de semillas
"La extinción de semillas es vertiginosa”

Marie-Monique Robin, periodista
"El maíz transgénico está vetado en Francia"

Pobreza 'made in Monsanto'

Riesgos para la salud de transgénicos cultivados

"Quiero recuperar el placer de comer pan"
Xavier Barriga, maestro panadero

“Malas hierbas” en la dieta. Las plantas salvajes, contribución natural – Evarist March Sarlat

De pájaros y alucinógenos

El Carib precolombí
Fra Ramon Pané i l’univers taïno
Juny - Octobre 2008

El Museu Barbier-Mueller recrea el universo taíno mediante una amplia selección de piezas del Caribe precolombino
Dicen que un día fueron a lavarse los hombres, llovía mucho, y estaban muy deseosos de tener mujeres. Desde el agua vieron caer de algunos árboles, bajándose por entre las ramas, una cierta forma de personas que no eran hombres ni mujeres, ni tenían sexo de varón ni de hembra . Les ataron los pies y las manos, y trajeron el pájaro inriri y se lo ataron al cuerpo. Y este, creyendo que eran maderos, comenzó la obra que acostumbra, picando y agujereando en el lugar donde ordinariamente suele estar el sexo en las mujeres". El mito de los indios taínos sobre el origen de las mujeres ha llegado hasta hoy gracias a un religioso catalán, Ramón Pané, ermitaño del monasterio de Sant Jeroni de la Murtra, en Badalona, quien, entre 1494 y 1498, y por encargo de Colón, documentó las creencias, leyendas y costumbres de los indígenas caribeños que encontraron los españoles a su llegada al Nuevo Mundo. Fue el primer cronista de América. Y, como tal, el Museu Barbier-Mueller le otorga el papel de guía de una exposición, El Caribe precolombino,que ilustra sobre el mundo taíno, sus creencias y costumbres, a través de objetos rituales y de vida cotidiana. ...

la reina sin nombre

La reina sin nombre
María Gudín

Ediciones B

Filla de reis, mare de reis, i un nom oblidat en la Història”. Així es defineix a la protagonista d’aquesta novel·la, un personatge d’origen desconegut, acollida pels albions -poble cèltic que en
el segle VI habitava els boscos del Nordoest d’Espanya- i coneixedora dels secrets de les arts druídiques, participarà en els conflictes territorials de la seua època. No obstant això, prompte
descobrirà la seua ascendència real i serà reclamada pel seu veritable poble: els gods.

MICEC

MICEC 08 AL FLORIDABLANCA

Mostra Internacional de Cinema Contemporani

Al llarg de vuit dies, Barcelona es convertirà en una pantalla del cinema europeu, en una plataforma d'exhibició i projecció pública de les pel·lícules més arriscades del cinema contemporani. Junt amb la programació de títols procedents de països amb una forta indústria de producció -França, Alemanya, Espanya... -, el MICEC farà atenció als focus més actius de la producció perifèrica europea, de Portugal a Finlàndia, passant per Àustria, Rússia i Romania, espais on batega una producció petita però renovada del cinema continental.

El retrato del Renacimiento

El retrato del Renacimiento: De Pisanello a Rubens
3 junio - 7 septiembre


Sigismondo Pandolfo Malatesta. Piero della Francesca. Óleo sobre tabla, 44 x 34 cm. París, Musée du Louvre

El Museu del Prado i la National Gallery de Londres presentaran aquest any una gran exposició sobre retrats europeus dels segles XV i XVI. L'exposició traçarà el desenvolupament del retrat durant el període de gènesi i florida del gènere, i inclourà obres mestres representatives dels objectius assolits en els ambients artístics tant del Nord com del Sud d'Europa. El recorregut cronològic i geogràfic proposat posseïx una exhaustivitat cronològica i geogràfica inèdita entre els projectes dedicats fins a la data al gènere del retrat. En ell estaran presents tots els grans noms del Renaixement, representats a través del voltant de setanta pintures que es mostraran al costat d'escultures, medalles, dibuixos i gravats.


Horaris
De dimarts a diumenges i festius: 09.00 h – 20.00 h
Dilluns tancat

Museo Nacional del Prado
Calle Ruiz de Alarcón 23. Madrid 28014. Tel. +34 91 330 2800

FERNANDO BOTERO

FERNANDO BOTERO. ABU GHRAIB - EL CIRC
del 20/05/2008 al 06/07/2008

Abu Ghraib 40, 2005




Centro Julio Gonzalez - Galería 7A (Abajo) y Galería 7B (Arriba) notes de premsa
Entre els anys 2004 i 2005 Botero pinta una sèrie de quadros i nombrosos dibuixos sobre les imatges de la presó d’Abu Ghraib. Esta exposició inicia un itinerari per museus d’Itàlia, Alemanya, Grècia i els Estats Units. És important subratllar que no és la primera vegada que l’horror apareix en l’obra de Botero i que, per exemple, un quadro com Guerra (1973) era una resposta plàstica als reportatges sobre la guerra del Yom Kippur entre Israel i els països àrabs d’Egipte i Síria, però la imatge també al·ludix al període de la història colombiana anomenat “La Violència”, quan a finals dels anys quaranta van morir o van desaparéixer en el país del pintor més de tres-centes mil persones. Altres peces, com Masacre en Colombia (Massacre a Colòmbia, 1999), amb la família tirotejada al costat d’una tàpia que ens fa recordar els


afusellaments de Goya, Masacre en la catedral (Massacre en la catedral, 2002) o les obres que va dedicar a la violència en la vida quotidiana colombiana que va presentar en la seua exposició al Musée Maillol de París el 2003, confirmen que Botero no va tancar mai els ulls a la violència incessant de la contemporaneïtat, al contrari, en nombrosos quadros i dibuixos ha fixat este món de dolor i immoralitat.Els quadros sobre Abu Ghraib representen per a Fernando Botero “una declaració sobre la crueltat i al mateix temps una acusació a la política dels Estats Units.” Per a este creador era important que el públic


americà vera estes obres perquè “aquells que han comés estes atrocitats són americans”, encara que està convençut que la majoria dels ciutadans d’este país s’oposen al que ha ocorregut a Abu Ghraib. El que és únic en esta sèrie de Botero és el to de la indignació, la completa repulsa que li causa esta violació de la humanitat. El singular martirologi contemporani que Botero genera amb la represa de la iconografia cristiana, barrejada amb les aberracions d’Abu Ghraib, ens commou. I, a més, mostra a la clara i amb rotunditat que, a pesar de tot,


no hem d’acceptar que el nostre destí siga batallar únicament amb les bagatel·les. No ens podem mantindre fins a l’infinit atrapats, com una mosca sobre un vidre, per una imatge. La reacció de Botero quan pinta la sèrie d’Abu Ghraib és tant un testimoni del dolor com una manifestació d’amor que professa a la vida. Este artista, que focalitza la crueltat i la humiliació, obri la via d’una necessitat moral enfront de la barbàrie.Amb tot, Botero no pretén convertir-se en un pintor apocalíptic ni està disposat a abandonar les visions de la infància o a renunciar a expressar l’alegria de viure. Aquell temps suspés que Vargas Llosa trobarà en Botero com una “extraordinària força vital” reapareix en


l’extraordinària sèrie sobre el circ. Pintades des de la completa mestria, estes obres presenten l’equilibrista, el domador, el Pierrot o l’Arlequí, l’home amb la serp i la dona que s’arrisca a que llancen contra el seu cos els ganivets, un món de colors vius en què regna certa placidesa. Inclús la domadora es recolza sobre tigre amb una posa abstreta. L’exhibició conjunta de la sèrie de les tortures amb les visions candoroses del circ ens fan prendre consciència que, després d’Abu Ghraib, el destí de l’art és oposar-se a la barbàrie, però també oferir imatges de plenitud, somnis i records que ens permeten mantindre l’esperança.


IVAM, Institut Valencià d'Art Modern
CENTRE JULIO GONZÁLEZ
Guillem de Castro, 118
46003 VALENCIA
Tel. 96 386 30 00

El somriure diví

El somriure diví
Acudits
Jordi Pigem i Francesc Torradeflot (eds.) amb vinyetes de José Luís Martín

Diu que eren un ateu, un catòlic, un protestant, un jueu, un musulmà i un monjo zen que un dia van decidir riure’s d’ells mateixos i del que representaven. Sabien que era un exercici perillós, perquè podien atemptar contra el més íntim i sagrat de cadascun ells, així doncs van arribar a un pacte; cadascú explicaria acudits de la seva pròpia religió. Van començar, aleshores, a explicar-se acudits i es trencaven de riure. Es van adonar que, rient, tothom era igual; a tots se’ls relaxaven els músculs facials, tots notaven un papalloneig frenètic a l’estomac, que els pulmons s’oxigenaven i que els lacrimals treballaven amb alegria, i per sobre de tot, quan acabaven de riure i es feia aquell silenci sanglotant, tot es veia més clar, es pensava millor i els ajudava a treure ferro als assumptes que els amoïnaven. En el riure, van trobar la seva divinitat. Excepte l’ateu, és clar.



El somriure diví
Acudits

AUTOR Jordi Pigem i Francesc Torradeflot (eds.) amb vinyetes de José Luís Martín
MATERIA Religió
COLECCIÓ Icaria • Unescocat
ISBN 978-84-7426-989
PP 144
PVP 15 €

El Romànic i la Mediterrània

El Romànic i la Mediterrània. Catalunya, Toulouse i Pisa (1120-1180)
Museu Nacional d’Art de Catalunya
Data: 29 de Febrer de 2008 - 18 de Maig de 2008
Preu: 5,50 €

Relleu de l'abadia de la Grassa


El ressorgir de la monumentalitat a la Mediterrània occidental durant el segle XII va estar marcat per la mirada a l’antiga Roma. Sarcòfags i arcs honoraris romans van servir d’inspiració als artistes del romànic, des de l’anomenat Mestre de Cabestany fins als escultors de la portalada de Ripoll. Tot això en un marc d’afirmació política i expansió territorial, protagonitzat per Ramon Berenguer IV (1131-1162), que va posar en contacte els comtats catalans amb dos dels grans centres creatius de l’Europa meridional: Toulouse i Pisa.
La rigorosa selecció d’obres, en bona part procedents de França, Itàlia, la Gran Bretanya i els Estats Units, permet un acostament molt complet a aquest moment artístic, en què es duu a terme la renovació del paisatge monumental d’aquests territoris. Encara que estan representades les diverses tècniques del romànic, des de la talla fins a la pintura sobre taula, l’escultura en pedra n’és la gran protagonista, per tal de proporcionar al visitant un complement a la cèlebre col·lecció permanent de pintura mural del MNAC.
Passat i futur conviuen en aquesta exposició gràcies a la reconstrucció virtual de la portalada de Ripoll, un projecte pioner al món liderat per la Universitat Politècnica de Catalunya, que ens ofereix una visió única d’una de les peces més emblemàtiques d’aquest període.
Tot just acabats de commemorar els cent anys de la descoberta del romànic a Catalunya, el MNAC presenta aquesta ambiciosa mostra que assoleix una fita inèdita: exhibir en un mateix espai les grans obres mestres d’aquest període, la majoria de les quals no s’havien vist mai al nostre país.

Oblidant Velázquez. Las Meninas

Exposició al Museu Picasso
Oblidant Velázquez. Las Meninas
Del 16 de maig al 28 de setembre de 2008

Aquesta exposició vol posar en relleu una part fonamental de la col·lecció del museu, tot explorant els lligams de Picasso amb la tradició pictòrica espanyola, especialment amb Velázquez, i proposant noves lectures sobre la sèrie Las Meninas a través de les nombroses interpretacions i aportacions que diversos artistes contemporanis n’han realitzat posteriorment.
Entre l’agost i el desembre del 1957, al seu estudi de La Californie, a Canes, Picasso emprèn una exhaustiva anàlisi de Las Meninas de Velázquez en la línia de les interpretacions d’obres de grans artistes (Manet, Courbet, Poussin, Delacroix, El Greco, Cranach...) que va realitzar a partir del final de la segona guerra mundial. Aquesta sèrie de cinquanta-vuit olis, constituïda per quaranta-quatre interpretacions de l’obra de Velázquez, nou Els colomins, tres paisatges i dues interpretacions lliures, va ser donada íntegra per l’artista al Museu Picasso de Barcelona l’any 1968.
El mateix Picasso ens va explicar quina va ser la seva actitud de partida a l’hora de realitzar les seves Meninas , tal com va recollir Sabartés al seu llibre L’Atelier de Picasso, publicat l’any 1952: “Si algú es posés a copiar Las Meninas amb tota la bona fe, posem per cas, en arribar a un cert punt, i si qui copiés fos jo, em diria: I si posés aquest una miqueta més a la dreta o a l’esquerra? I provaria de fer-ho a la meva manera, oblidant Velázquez”.
No es tracta per tant únicament de projectar-se cap al passat per mostrar les continuïtats i les ruptures de Picasso amb la tradició Pablo Picasso , sinó també d’estudiar la pervivència del motiu de Las Meninas al llarg de la història de l’art fins al moment present tot recollint les revisions contemporànies existents, que dialoguen ja no només amb l’obra de Velázquez sinó també, i de manera molt evident, amb les creacions de Picasso. Es tracta, per tant, d’una exposició que convida el visitant a redescobrir la col·lecció del museu i la seva exposició permanent sota la llum d’aquesta nova contextualització.


Museu Picasso
Montcada 15-23 -08003- Barcelona
Tlf 93 256 30 00
Fax 93 315 01 02
museupicasso@bcn.cat
De dimarts a diumenge (festius inclosos): de 10 a 20 hores
Accés a les sales fins 30 minuts abans del tancament
Dilluns no festius tancat
Dia de tancament anual durant les dates de l’exposició: 25 de juny

Bellesa sublim

Bellesa sublim. Tresors del Renaixement de la ciutat de Prato
Del 19 de juny al 28 de setembre

El Renaixement, un dels grans esdeveniments de la història de l’art europeu, el tret principal del qual és la recuperació de l’esperit clàssic, l’humanisme, va donar-se a la localitat de Prato, a la Toscana. Donatello i Filippo Lippi van deixar la seva empremta en la decoració de la catedral, que va esdevenir un lloc de pelegrinatge per a les noves generacions d’artistes. Alhora, l’existència d’una important vida corporativa va produir una extraordinària riquesa cultural que rivalitzava amb la de la veïna Florència.
Aquesta exposició vol presentar l’aportació de Prato a l’art del Renaixement durant un període de quatre segles, des de les creacions dels grans artistes del segle xiv, com Bernaldo Daddi, autor del retaule del Cíngol Sagrat (el cinyell que la Verge va donar a Sant Tomàs i que es conserva encara avui a Prato com a relíquia), fins a les obres mestres de Filippo Lippi, del segle xv, en què l’esperit de l’humanisme es manifesta amb el màxim grau de refinament.


Filippo Lippi (Florència 1407, Spoleto 1649)
Anunciació, en presència de sant Giuliano, segle xv
Museo Civico, Prato © Museo Civico, Prato

Bellesa sublim també recull, entre d’altres, les aportacions dels manieristes, com Gianni Maria Butteri, i dels naturalistes com Giovanni Battista Caracciolo, el Batistello, que van portar fins a les darreres conseqüències la tècnica del clarobscur.
De les lluminoses epifanies del tres-cents a la violència expressiva de Luca Signorelli i el tenebrisme que anuncia el barroc, l’exposició proposa un recorregut per la història de l’art italià, a partir de 55 peces del fons del Museo Civico de Prato, que inclouen pintures sobre fusta i tela, frescos, relleus en terracota i majòlica, mobles i peces d’orfebreria.
L’exposició també vol servir per recordar la vinculació entre Barcelona i Prato, dues ciutats dedicades a la producció tèxtil, que a l’Edat Mitjana van mantenir una estreta relació comercial.
Organitzada en col·laboració amb Contemporanea Progetti, Florència.

Visites comentades per al públic general
Dilluns i dijous a les 18.00 h i dimecres a les 19.00 h,
en català. Dimarts i dijous a les 19.00 h, en castellà.
Dissabtes a les 18.00 h, en anglès
Els dies festius no es faran visites
Activitat gratuïta. Places limitades
Visites concertades per a grups
Inscripció prèvia: 93 476 86 30


Horari:
De dilluns a diumenge, de 10.00 a 20.00 h
Dissabtes, de 10.00 a 22.00 h
Preu: Activitat gratuïta
CaixaForum Barcelona
Av. Marquès de Comillas, 6-8. 08038
BARCELONA

La modernitat desplaçada: trenta anys d’art abstracte xinès

La modernitat desplaçada: trenta anys d’art abstracte xinès
Del 4 de juny al 17 d’agost

Per primera vegada una visió exhaustiva de conjunt de l’art abstracte xinès contemporani,
que ha quedat fins ara en la penombra, es podrà veure fora de la Xina.
L’exposició portarà una vuitantena d’obres en diferents suports —com ara pintura, escultura i instal·lació— creades per més de 40 artistes de diferents èpoques de les tres últimes dècades.

L’objectiu de la mostra és fer palès com els artistes xinesos han respost al canvi social i cultural donant pas a una mena d’“art abstracte” o “modernitat” d’arrel alternativa i xinesa, que combina la filosofia i l’estètica tradicionals d’aquest país, el budisme zen, la modernitat occidental i l’art conceptual contemporani.
Per tot això, la mostra s’enfoca partint dels temes següents: la definició i la interpretació de “l’art abstracte” xinès no es pot basar en les dicotomies entre objectivitat i subjectivitat, entre obra d’art i artista, entre forma i significat, sinó que “l’art abstracte” xinès és l’expressió d’un estat concret d’obertura i una metàfora de la realitat viscuda. A les acaballes de la dècada de 1970 i començament de la de 1980, les autoritats consideraven la forma abstracta en si mateixa com a producció burgesa. D’altra banda, l’art abstracte xinès va tenir un paper polític durant aquella època. En la segona meitat de la dècada de 1980, gràcies a la influència de la modernitat i la postmodernitat occidental, molts artistes d’avantguarda del Moviment 85 es van comprometre a crear una mena d’art metafísic oriental, tot combinant els símbols culturals tradicionals i el surrealisme occidental.
Des del 1990, aquest art abstracte xinès ha reflectit de manera profunda la realitat de la globalització i la urbanització, no s’ha limitat a produir composicions abstractes simplement metafísiques, sinó que ha significat una activitat de meditació d’inspiració zen, un flux diari continu d’“art d’acció” que ha implicat la realitat urbana. L’aspecte “modern” d’aquestes
obres només és una màscara, i el fenomen “abstracte” en l’art contemporani xinès és un desplaçament de la modernitat en un context que traspua contemporaneïtat i en què la naturalesa estètica i la forma social són indivisibles i intercanviables.

Els artistes
Zhao Wenliang, Zhu Jinshi, Wang Luyan, Gu Wenda, Yu Youhan, Ren Jian, Zhang Jianjun,
Yang Zhilin, Huang Yali, Shang Yang, Li Huasheng, Zhang Yu, Wang Tiande, Liang Quan, Zhou Yangming, Ding Yi, Meng Luding, Zhu Xiaohe, Lei Hong, Tan Ping ... entre d’altres.

Caixa Fòrum Barcelona
Visites comentades per al públic general
Dilluns a les 19.00 h i divendres a les 19.00 h en
català. Dimarts a les 18.00 h i dimecres a les 18.00 h,
en castellà. Dissabtes a les 10.30 h en anglès

CONFERÈNCIA INAUGURAL
Dimarts 3 de juny 18.00 h
a càrrec de Gao Minglu, comissari de l’exposició
Activitat gratuïta. Places limitades